Segons l’informe presentat recentment per l’Amec (Associació d’empreses exportadores espanyoles), d’entre els 10
països amb més interès comercial per exportar, només un d’ells és europeu i es
troba en sisè lloc: França. El precedeixen Rússia, els EEUU, Mèxic, la Xina i
Brasil.
Tot i que la majoria de les exportacions catalanes es dirigeixen a països de proximitat (UE), creix l'interès per explorar mercats nous i més llunyans. Mentre que l'any 2005 un 25,9% de les exportacions catalanes eren extracomunitàries, el 2013 s’arriba al 37,35%. Cal destacar l’evolució de les
vendes als països emergents, que passa del 12,7% l’any 2005, al 24,8% l’any 2013.
Això no ens ha de sorprendre si tenim en compte que s’ha canviat el patró a
l’hora d’exportar.
Abans de la crisi les empreses catalanes escollien els mercats potencials
basant-se en la seva proximitat.
Ara el factor decisiu és el producte: on encaixarà millor allò que es vol oferir.
Per què aquest canvi?
1- La Generalitat compta, ara, amb experiència en internacionalització i
amb una xarxa d’oficines d’Acció que assessoren i acompanyen les empreses en
tot el procés.
2- Cada vegada són més les empreses que compten amb un departament
d’exportació i personal especialitzat en comerç internacional.
No obstant això i malgrat la disminució de la por davant allò desconegut, les empreses
que es volen iniciar en l’exportació segueixen ensopegant principalment amb tres obstacles: escassetat de recursos financers, la relació amb el potencial client i el personal no
qualificat.
S’ha de tenir en compte, doncs, que començar un procés d’internacionalització i
mantenir-lo amb èxit no és un camí gens senzill. Cal estudiar molt bé els diferents mercats per adquirir els coneixements necessaris i tenir clar què i com exportar.
